dilluns, 18 de gener de 2016

CRÒNICA DE LA PRESENTACIÓ D'ALÈ DE LLUNA A 3i4

El dia 13 de gener, la nostra companya, Pura Peris, presentà el seu poemari Alè de lluna a la llibreria 3i4 Centre Octubre de València. L'acte va estar conduït pel també membre de LletAEdeta, Antoni Ferrer. Fou acompanyada per l'actor Pau Esteve Calatayud, els rapsodes Joan Femenia i Esther Villanueva i el guitarrista Piotr Krawzcyk.
Aquesta és la presentació que del poemari va fer el poeta Antoni Ferrer:

PARADÍS VELAT

El que més sorprén de Pura Peris, com a youg poetess amb només dos llibres i algun conat previ, és que, després del desbordament del seu primer poemari, Tasts de vida (2014), un desbordament impetuós, potser excessiu i caòtic, com una riuada on, tanmateix, suraven salvables –cosa que no era poc- una vintena de haikus, l’encert d’algunes estructures  canòniques, una acusada voluntat d’autoconeixença i de recerca del món interior, una sensualitat assumida com a tema estètic, així com una severa mirada -ara irònica, ara implacable i sarcàstica- sobre les injustícies concretes que van ofegant la vida, després d’un llibre així, allò més sorprenent –dic- és que Pura Peris  haja aconseguit, sense solució de continuïtat, assolir el punt, encara tímid però ja evident, de contenció i de maduresa que ordena i afaiçona el seu segon poemari, de 2015, Alè de lluna, que ací es presenta: que haja pogut concentrar el seu exuberant món interior –i el seu exuberant dir-se’l- en un marc tan senzill i tan ambiciós alhora com el de les quatre fases de la lluna, cadascuna amb tretze poemes, i amb un total de 52 peces, tantes com setmanes té l’any. Per tal d’arribar a eixa contenció li ha calgut començar a superar temptacions com la de la rima fàcil o injustificada, o com la del recurs a l’èmfasi artificial dels signes d’admiració; li ha calgut aprendre a depurar sentiments i a filtrar vivències; li ha calgut, com a poeta, distanciar-se de la Pura Peris-subjecte i a centrar la seua mirada en l’objecte que la crida, encara que aquest siga ella mateixa, la seua pròpia  interioritat; li ha calgut aprendre a analitzar-se més que a descriure’s, a capbussar-se en si més que a lliscar per l’epidermis. Li ha calgut decidir-se a madurar com a poeta. I, iniciat ja el camí, heus-ne ací el primer resultat: un cant ben travat a l’alé creador de la deessa.
Des del principi al final, el conjunt de les 52 peces que formen el cos d’aquest poemari –a banda, l’apèndix que és la provatura Onades sobre la mar- està vertebrat per dues constants: una, ja explicitada en el mateix títol, el seu caràcter de vindicació femenina, de cant a la potència genesíaca i renovadora de la lluna, deessa de la nit; i l’altra, com a contrapunt –i si en el títol canviàvem “alé” per “llum”, cosa que estaria d’acord amb la convenció, implícita en tot el poemari, segons la qual la llum de la lluna mai no és la del sol, sinó que n’és subsidiària-, l’altra, el caràcter velat, pàl·lid, com en penombra i en record, com en absència –en vaivé i precarietat, en possessió i despossessió- dels béns de la vida i de l’amor deslliurats als amants per la deessa. Aquest caràcter no-solar de la vida, el plasma el llibre seguint les quatre fases lunars. I és ací on Pura Peris mostra i desplega uns recursos poèticament més contrastats i eficaços: un notable bagatge de lectures i pòsits culturals, una adjectivació ara ja més certera i precisa, uns jocs de ritme i rima ara ja més acurats, una moderació en el corrent d’imatges orientalitzants o de sensualitat epidèrmica, i un abandó progressiu de la denotació crua en pro d’una més fina connotació que suggereix i distancia, i que, per això mateix, deixa respirar les imatges, els versos i els poemes. Vegem-ho amb més detall.
En la secció I, LLUNA NOVA, predomina “la mitjanit de l’absència”, del que encara no hi és però es desitja foscament: l’obaga pressuposa la llum plena que ha sigut, que ja és record només, i que, tanmateix, pot enlluernar i extraviar en la irrealitat d’una existència embastada, no “cosida”. Hi apareixen com restes fosforescents de lectures que contribueixen a il·luminar la secció: ecos del mite d’Ícar o del de les sirenes, de la llegenda de Lorelei llançant-se al Rhin, del malson de l’amor (segons el Gerardo Diego de: “yo insomne y loco en los acantilados;/ las naves por el mar; tú, por el sueño”), de l’amor impossible entre Aquiles i Pentesilea, la seua enemiga, o del record de l’amant corporeïtzat en dolor concret. De l’amor com a miratge més que no com a mirall.
La fase o secció II, QUART CREIXENT, quan el “descosit” o eclosió del desig fa palesa, en la seua lluminositat primaveral, la influència del Càntic dels càntics, que Pura Peris resensualitza i fa cantar amb les coses, com un “amor boig” que descús i rebenta la contenció de la vida. Ecos del poema bíblic, i també de St. Joan de la Creu, menudegen en aquesta secció: l’oasi que calma la set com el melic de l’amada, la travessa de les valls nocturnes a la recerca de l’aurora, els amants enllaçats en la calma de l’albada, “quan el món es deté..., l’univers cau rendit..i res, excepte nosaltres, hi és”. La llum del creixent no és plena encara: “encara no som”, però “ja ho som tot”: els amants es tenen, tot i en absència –encara- de la lluna plena. En la fascinació, en la gloriosa paradoxa que s’estén, fins i tot, a l’acte i al sentit mateix d’ecriure’s: enmig de la solitud, diu Pura, “escriure’t  és tenir-te”, encara que siga com en un “pàl·lid foc”, encara que siga només en els signes que objectiven el record.
III.LLUNA PLENA. Aquesta secció, tot i algunes vacil·lacions formals, és, potser, la més intensa i complexa de tot el conjunt. Gira bàsicament –i a partir de la intuïció rilkiana de l’existència cap enfora dels amants- al voltant dels mites grecs de Dafnis i Cloe i la seua sensualitat innocentment assumida, i sobretot, d’Hero i Leandre i del seu destí tràgic. I és que ni tan sols la lluna plena pot ahuixar del tot les ombres que enfosqueixen l’amor i amenacen la vida: entre els amants, tot i que es busquen  l’u a l’altre “amb desig inevitable”, s’estén una mar infranquejable, unes perilloses arenes “de temps i de silencis” que els entrebanquen el somni de “reposar” l’un en l’altre. El paradís els és velat, tal com la llum de la lluna reflecteix, sí, però velada,  la del sol. I, tanmateix, és eixe reflex lunar el que, en la nit, els fa sentir-se vius i eterns. Per això, i encara que la nit de pleniluni acabe tornant-se tràgica i en ella udole la lloba el seu dolor per un amor que mai no va ser del tot i enmig d’un “oblit que sempre fou cert”, l’empremta de l’amant, la seua llum plena, perdurarà en el record de l’amada, enmig del minvant, com “l’esplendor de l’agram i la glòria en les flors perduren en el record”.
IV, QUART MINVANT. Aquesta convicció en què acabava el pleniluni constitueix el fil conductor que es desenrotlla al llarg de la darrera fase lunar: el vaivé de l’amor entre absència, desig, acompliment i ocultació. El “sol de mitjanit” va absentant-se del rostre i del cor dels amants, que esdevenen –en imatges impactants- “sudari de sabors” i “ânima amortallada”. Tots dos “han d’aprendre a desaprendre la llum”, a “escombrar els estels”.
Tindran, sí, la querència de, perduts en el laberint i en el “dolç engany” dels records
-“sense tenir-te, t’he tingut”-, buscar-se on no toca: “en la cara oculta de la lluna”, “en la frontissa de l’insomni, en les butxaques del temps perdut”. Però hauran d’assumir la fatalitat d’un eterns final-principi, de la roda del dolor-amor: hauran de “sortir de nou, en el desconsol desaprés, a la recerca d’allò que –saben- els tornarà a esquinçar les entranyes”. Hauran d’acceptar que, sobretot quan escriguen l’un de l’altre, el cor els sagnarà encés i sobre el paper els degitaran els versos”. Per això, el digne final del poemari, el poema 52, no pot ser sinó una coda ausiasmarquiana:”Com qui deixa oblidats en un racó/ els guants en notar el sol als vidres/...sense pensar que el més gèlid hivern/ cobrirà els somnis més enllà dels besos...”. I, tanmateix, en aquest postrem alé de la lluna minvant, com quan el sol es pon en l’oceà, brilla per als amants un últim raig: “...l’eternitat es torna carn i en ella, au fènix del desig,/ revisc per estimar-te:/ al pit el foc etern del teu record”.





(Més imatges a la galeria fotogràfica)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada