POST ESCRIPTUM
T’escriuré el millor poema possible.
Que siga ben lleuger, sense estridències,
i amb el significat adient.
El poema que em demanares
sense síl·labes que comptar.
Tan sols les paraules que et descriuen
I m’omplin de tu
Te l’escriuré com cal,
per si mai no ho vaig fer
o per si alguna volta t’ho vaig dir.
T’evocaré, com sempre...
i cada dia, un vers.
El teu poema, el nostre.
Agafa’l, fes-lo teu.
Abans que em negues
que ho vaig fer
per tu.
(Qüestió de temps, 2012)
POEMA DEDICAT
Cada lloança
inútil que m’has fet desprendre
Cada signe gràfic
que portava el teu nom
-malgrat no
haver-lo dit mai-
Tots els mots que
encavallaves
delicadament,
sense adonar-te’n,
i cada vers maleït
que t’enyorava;
esgarrar-ho tot no
serà suficient menyspreu
fins que no em
retornes les metàfores suades
i endrece cada
hipèrbaton gasiu
com algú
endreçaria els llençols la nit aquella.
Fores impúdicament
aliena a tot record
i podrires amb
silenci les paraules
mentre
t’allunyaves, tàcita,
esborrant cada
efluvi,
i esquarterant
tots els finals
perquè no hi
haguera mai cap principi
(inèdit)
HAIKUS QUOTIDIANS
Estens la roba Un got de
vi,
dansen teles al
vent; encara no bull l’aigua;
pulcra harmonia òmplic pitxers
L’infant sedent Pare la taula
cerca el mugró
frisós; t’imagine
entre l’àpat
tast primitiu l’aigua
ja bull
goig maternal Esprems la
llima;
arrupir-se entre
els pits; les gotes et
proposen
tacte profund vells rituals
canten les aus Volen gavines,
brunzixen els
elèctrodes; perceps quelcom
estrany
terrabastall quelcom
podrit
línies de versos El ‘tu’ i el
‘jo’
van farcint el
full blanc; dins un
lligam poètic;
vences el
buit creixen els mots
(inèdit)
[ Antoni Ferrer ]
Costal de cotó
La llum se’n fuig,
vellíssima s’emporta valls, fondàries.
Va lenta i
carregada d’un costalet de llenya.
Els ulls cotó de
l’avi són d’oboè i turquesa.
La breu remulla
seca farà la nit més clara.
(De La dansa de les hores)
VARIACIÓ 21
BARQUES DE PAPER
(CÀNON
A LA SETENA)
I quan vindrà la
mort,
Tindré la seua
talla.
Justa em vindrà
La seua humana i
sola solitud, pariona
Del meu cor mut,
De la meua
presència desnonada.
Vindrà, vindrà la mort.
Prendrà possessió
quieta i pacífica
Dels meus cognoms
i data de naixença.
Del pa del berenar
i el companatge,
Del sol eixint
d'escola,
Del sotrac del
baulet dins la motxilla.
Vindrà la mort,
vindrà
Terrenal, a
quedar-se
L'usdefruit del
meu nom,
Les claus de casa,
Les barques de
paper —com navegaven!—
Pels bassals de
febrer sota sols d'aigua.
Vindrà, vindrà la
mort
Per toldre'm la
memòria
De l'arc de Sant
Martí,
De la terra
mullada i dels peus xops,
I a mi em deixarà
sense,
Desdit de mi, els
ulls al ras i sense.
Vindrà la mort,
vindrà.
Tindrà la meua forma.
Justa hi cabrà
La meua humana
solitud de mi, lliurada,
Com barca de
paper, a la deriva
Per la llum de
febrer gelada i neta.
(De Variacions Goldberg)
Haver nascut, encar que hem
de morir-nos.
Haver plantat, encar que no hi collim.
Per ser curats, és per ço que ens ferim.
No hi ha enderroc, si no volem bastir-nos.
El que perdem és perquè vol buscar-nos.
Quan esgarrem, hem de cosir més prim.
Tots els estius madurem en raïm.
Fugen les illes per a retrobar-nos.
Desestimar no deroga l'estima.
Fem del revés tapissos de bescara.
Rescabalem les hores de la rima.
El que ha sigut perviu, serà el que és ara.
I ara va sent el que demà s'anima.
Haver viscut se'ns torna creu i cara.
Haver plantat, encar que no hi collim.
Per ser curats, és per ço que ens ferim.
No hi ha enderroc, si no volem bastir-nos.
El que perdem és perquè vol buscar-nos.
Quan esgarrem, hem de cosir més prim.
Tots els estius madurem en raïm.
Fugen les illes per a retrobar-nos.
Desestimar no deroga l'estima.
Fem del revés tapissos de bescara.
Rescabalem les hores de la rima.
El que ha sigut perviu, serà el que és ara.
I ara va sent el que demà s'anima.
Haver viscut se'ns torna creu i cara.
(De Cant
temporal)
El pa que ara
tireu en l'abundància,
jo l’arreplegue
perquè no us en falte.
Que van a venir
dies de fretura
i haurà d'anar
captant-ne qui en comprava.
Ací el teniu. Que
cap bocí no es perda.
Si no en
tinguéreu prou, multipliqueu-lo.
Repartiu-lo entre
els vius. I al cap del dia,
deixeu-ne per als
morts que no en tingueren.
(De Pietat)
VIVA ARREL DE L'ÉSSER
0 Radix Iesse, qui stas in signum populorum.
Com una antífona
major, com una
rabassa de vinyar
inextirpable
que ensota pren
lliçó de la tenebra
i capgira l'impuls
que la soterra,
l'íntim
geotropisme de la parra
funda el mallol
més cardinal i funda
la saba del deler,
la llei de l'ésser:
que el sòl pietat
haja de les gemmes,
sedegoses de llum,
que brots i calzes
pervinguen a
l'edat d'amor perfecta,
que l'ofici de
flor es beneesca
del rou i de la
brisa i de l'abella,
que la clau de
l'estiu òbriga,
mestra, tot
l'àmbit del raïm a la dolcesa.
(De Cant espiritual)
[ Jesús Giron ]
TEMPS IRREDUCTIBLE
Quan en arribar a
l’estació de la penombra
revisem els
camins i valorem la collita,
quan pensem que
la costera s’ha acabat
i ens enlluerna
el dring de la planura
i ens calma el
sol indemne i acollidor
o quan sembla que
hem bastit la glòria
sobre l’imperi
llefardós de qualsevol cor desert,
és aleshores ―nafra i calma―
quan les nostres
mans rompudes accepten
la derrota i la
condemna dels déus implacables,
acusades de jugar
i perdre sobre les caselles
diluïdes de les
nits i dels dies
i culpades
d’atacar el temps irreductible
d'aquesta
escorça, aspra i abismal,
d’aquest nostre estèril paisatge.
de Llibre de contemplació, Ed. Germania (2013)
CUCS DE SEDA
És
com si un dia qualsevol
omplires
el cervell de cucs de seda
i
esperares pacientment la metamorfosi
-lenta
i inexorable- fins el naixement de la papallona.
A
poc a poc vas desfent els capolls
i
vas ordint, a milers, records amb fils de seda
-amb moments daurats-
i
no tens por perquè es trenque el suau fil
de la memòria.
És
com si un dia qualsevol
aletejara
tendrament la papallona amagada
als
indrets del teu temps
i
agafares el seu vol subtil i el convertires
en
l’aliment que et va nodrint.
A
poc a poc vas engreixant les teues hores perdudes
ara
revifades al foc de la melangia
i de la dolcesa.
És
com si un dia qualsevol te n’adonares
que ho
has perdut tot,
però que ho tens tot.
Poema de Records
d’infantesa, poemari guanyador dels Premis "Francesc Bru" de Canals, XIX
edició (2010)
COM UN TÒTEM POLSÓS
Com una tela inconsútil esquinçada
òrfena d’agulla i fil.
Com un esvoranc ferit, sagnant i fosc.
Com un cel menystingut, grisós i marbrat.
Desorientat com un tòtem polsós i arcà,
aquell dia
vaig experimentar
el sacseig del buit de la vida i l’obaga del
silenci.
Com una torbonada.
de Llibre de
contemplació, Ed. Germania (2013)
TESSEL·LA (IV)
Òbric
els ulls.
Atuït
encara pels malsons
veig
el rastre del lloc
en
què mai he estat.
de Llibre de
contemplació, Ed. Germania (2013)
[ Jordi Guerola ]
[ Alexandre Navarro ]
[ Jordi Guerola ]
A LES PALPENTES
A les palpentes cercaves excuses
com qui sap que tot està perdut.
I t’amagaves en racons inexpugnables
tot confiant no ser descobert.
Però arribà el dia temut
i vas haver d’obrir el cor de bat a bat.
Vingueren els dies de les promeses incalculables,
de les convencions establertes,
de les fases del trobar.
Ara romàs en silenci
esperes perdre‘t de nou
com qui sap que tot està perdut.
I t’amagaves en racons inexpugnables
tot confiant no ser descobert.
Però arribà el dia temut
i vas haver d’obrir el cor de bat a bat.
Vingueren els dies de les promeses incalculables,
de les convencions establertes,
de les fases del trobar.
Ara romàs en silenci
esperes perdre‘t de nou
D`Amagatalls, Ed. Germania (2013)
ASSEU AL MEU COSTAT
Asseu al meu costat i parlem del
pas del temps,
explica‘m aquelles coses que mai
no em vas dir,
beu el cafè mentre cada glop és un
bocí de vida,
jo t´observaré amb ulls d´ahir.
Respira fort recordant aquelles
melodies mítiques
que ja no canta ningú i que s´han
convertit
en el motor de les meues passes.
Sols 72 centímetres de taula em
separen d‘allò
que sempre havia estat tan lluny.
Paraules antigues que esdevenien
himnes, sentències,
ara són una escalfor amable i
falaguera.
A prop, tan a prop...
D`Amagatalls, Ed. Germania (2013)
REPASSAVA CADA POCS MINUTS
Repassava cada pocs minuts
la carta que va rebre
i escrutava repetidament
cada línia, cada paraula.
Estudiava atentament
l'elecció de cada mot
i buscava sentits ocults.
Maleïa la sintaxi,
la polisèmia, les figures
literàries...
Amb una mà sostenia un paper.
Per la seua ment, mil paraules
es barallaven i totes perdien.
Cada minut, la blancor del full
derrotava l'exèrcit de vocables
i va comprendre per fi
el significat d'aquelles línies:
estem sols
D`Amagatalls Editorial Germania 2013
ENCARA NO
Quan cremen les paraules
i es palpa la foscor
i t'has d'empassar
els dies i les nits
en una solitud
guanyada amb impaciència,
amb els ulls clucs i capcot ,
quasi inconscient,
neix aquella veu
oportuna i eficaç
que aconsegueix ajornar
la tebior dels teus somnis.
Poema inèdit
[ Víctor Iñúrria ]
[ Víctor Iñúrria ]
ROSTRE, ULLS I
MANS D’UN RECORD
Amb l’esguard perdut,
la boira dels anys
clouen els records viscuts,
Fou molt lluny!, Massa lluny!
Allò fou el seu passat.
I la llum dels ulls
apagant-se lentament
són àncora d’uns records
què volen mantindre’s vius
arrelant-se al seu cervell.
Mans fortes i grans,
Fartes de tant treballar
Pell recremada pel Sol
Dur paisatge de Replecs
Que són Cingles molt profunds
D’un patiment arrelat.
Tantes i tantes persones
D’eixes mans depengueren,
Trobant-se tan sol avui,
Perdut en la nebulosa
D’un estrany sentit Feliç,
Amagant-se rere el fum
Del tabac i de l’Oblit.
Com li podria dir,
que estaré sempre al seu costat?
Que si cal un muscle fort
Mentre jo puga em tindrà,
Que es relaxe i visca amb Fe
I allò que passà tan lluny
Mai torbe el seu present,
Gaudint del caliu sentit
Dels qui agraïts estarem
Fermament al seu costat.
13-11-2012
ESTIMA, NO ESPERES
A ESTIMAR
Estima. No esperes a estimar,
Besa, acarona i gaudeix,
El final no esperarà,
Vulgues o no, arribarà,
I ja res més podràs fer.
Et preguntaràs, Perquè?
Diràs, Quin és ara el sender?
Però el final es final,
I allò què no hages fet,
Mai més ja no ho faràs,
Així que, Parla, Abraça,
Entrega't i Comparteix,
Pensa que cada moment,
Pot no passar del Present.
18-12-2013
13 FOCS, 13 ROSES
Cinc d'agost, ens cal
sumar
5 més 8, 13 ens fan
Cinc d'agost, Calor i
Mort
Fresca collita de roges
roses
Què impediren florejar
Jardí de sang
Roig de foc
Calor d'agost
Odi mortal
Eren 13. 13 foren,
Les Roses del jardí
aquell
Què les tiges van talar
Sens permetre que el
perfum
De sa flaire noble i jove
Fóra brollador de Vida
I exemple de Llibertat
Perguérem les 13 Roses
I milers més, ignorades
Per l’aterridor forfet
De no pensar i sentir
El que amb la “Llei?”
obligaven
Però no es van adonar
Què en el fons d’aquella
terra
13 Roses arrelaren
I en nova germinació
Són la nova floració
Del Jardí de l'Esperança
De Llibertat i Il·lusió
Què en aquest 5 d'agost
Recordem amb tot l’ amor.
De “Pessics de vida”
5-8-2013
A LA MEUA FIGUERA
Ombra fresca de figuera
De la que tan mal es parla,
Mai podria jo culpar-te
D’haver-me fet qualque mal,
Més bé fores mon bressol,
Aquella nit xafogosa,
Què acaronat pels teus pàmpols
Perfumat per ton aroma
De pecaminosa flaire,
Em deixí arrossegar
Obnubilats mos sentits,
Pel boig torrent dels seus besos,
Què encara avui em corprenen,
Aborronant-me la pell.
Que tingues bona florada,
I fresca ombra projectes,
A tots els joves amants
Què al teu costat s’arreceren,
Figuera del meu corral !!!
De “Pessics de vida”
15-8-2013
XXXI
(cançó de Bétera)
Pàtria feliç de les vinyes,
alters al migdia solar!
Camí que es perd en l'ombra,
figuera antiga que torna a peu.
Parets velles i morter sec:
quina pluja, al teu carrer.
[s'escolta una nit d'albades]
A la ziga-zaga vaig pel el teu carrer,
flors noves i cànters a l'escudeller.
A la ziga-zaga del meu voler,
seguesc l'amor com si fóra un roder.
A la ziga-zaga el que jo puc fer,
és doldre'm amb espines de roser.
A la ziga-zaga el món sencer
que mamprèn i acaba al teu carrer.
Pàtria feliç de les vinyes,
alters al migdia solar!
Camí que es perd en l'ombra,
figuera antiga que torna a peu.
Parets velles i morter sec:
quina pluja, al teu carrer.
[s'escolta una nit d'albades]
A la ziga-zaga vaig pel el teu carrer,
flors noves i cànters a l'escudeller.
A la ziga-zaga del meu voler,
seguesc l'amor com si fóra un roder.
A la ziga-zaga el que jo puc fer,
és doldre'm amb espines de roser.
A la ziga-zaga el món sencer
que mamprèn i acaba al teu carrer.
“Encesa
fotografia”, Ed. Germania (2013)
VESPRADA D’ODI, I ÚNICA
No
et dedicaré cap poema,
no
t’escriuré ni un sols mot, ni una sola paraula;
no
m’entretindré dibuixant el teu nom
en
cap platja ni en cap paper pretensiós.
Malgrat
això, no vull oblidar-te, vull odiar-te
amb
amarga consciència, lentament insomne.
Insistisc:
no et dedicaré cap bona paraula
ni
t’atorgaré cap bon gest. Seré com tu, com tots.
“Ex-vot”.
Ed. Fundació Bancaixa Sagunt (1995)
EPITAFI D’UN CAMINANT
Ara
no vaig ni vinc,
i
tan sols fite, concreta,
la
fi del meu camí.
Ara
no vaig, ni vinc.
“A l’entrada del temps fosc”. Ed. Columna
(1999).
OCELLS DE GIOTTO
Com
els ocells d’Assís, de Giotto,
o
les tèbies mans franciscanes
que
havien de perdurar eternals,
així
havies de ser-me. Ho juràrem.
Quin
plany, però, la temporal erosió,
que
de la mateixa manera consumeix
i
devasta meravelles, vivents o no.
“La
part del centaure”. Ed. Brosquil (2003).
[ Pura Peris ]
VIATGERA
Delerosa inicie el viatge pels camins del
teu cos
els besos viatgers incansables es deliten
amb passió
suaument fregant els llavis en els plecs
del teu bescoll.
Els dits revoltosos i juganers
S’enreden en els teus cabells
repassen pigues, lunars,
la seda que envolta les teues galtes,
descansen en la punta del teu nas
acaricien les parpelles i a l’instant
les pestanyes em porten vents i brises
captivants
els teus ulls em conviden a viatjar per les
valls
boscos i muntanyes de terra endins, la teua
llar.
La meua boca arriba al clotet de la barbeta
et mossega amb desig i sensualitat
baix de mi tremoles al meu compàs ple
d’ansietat.
mans i cames s’emboliquen, no tenim presa
estimat
avui hem tingut sort
els bitllets d’amor exprés s’han esgotat
gaudim de trajecte de llarga distància
potser un altre dia no hi haurà.
Baixe al teu pit platja tropical
clara, suau transparent sense pedres
amb dos dunes naturals
els teus mugrons tendres peixets de coral
que les meues mamelles busquen
per tocar amb els meus mugrons el seu nas.
Les teues mans engrapen els meus malucs
agafem velocitat
descanse un segon en el teu melic
i em dispose a escalar la teua muntanya que
erecta
es mostra davant meu desafiant.
Arribats a aquesta etapa les mans es van
alliberant,
les cames entrellaçades segueixen el mateix
compàs.
de platja tranquil•la a tempestuós oceà
El nostre viatge continua
en aigües calentes, humides enfonsem les
llengües, les mans
els nostres sexes gaudint per fi dels
confins més allunyats
Conquerida la muntanya, un raig de calma,
sobre el teu pit un breu descans
i tornem a començar,
el viatge no ha acabat!
TERRA CREMADA (al meu País en una tarda d’estiu plovent cendra)
Terra cremada
en flames carrasques i pins
la ginesta socarrada
cabres mortes pels camins
Terra cremada
homes i dones trets de sa casa
olor de carn fumada
estalvis i vida ensarronada
Terra cremada
voluntaris arriscats i solidaris
mort de la vida enamorada
llavis que mai besaran altres llavis
Terra cremada
fum a la gola de matinada
pluja cendrosa aclapara l’ànima
els governants celebren les glòries
d’Espanya.
Terra cremada
la foto ha d’ésser perfecta
Governants, la corbata ben planxada
Es passegen i mussiten “i que tal una
col·lecta?”
Terra cremada
No deixes que t’enganyen més
Amb tu cride amb l’ànima enfurismada
de retallades i de corruptes sense
responsabilitats mai més!
---
Boira tancada
amb la teua mirada
la boira escampa
LA TEUA BOCA
Corpresa, captiva,
pervisc en un món
d’elevades energies
i petites distàncies;
desfiant regles
i límits convencionals,
un força invisible,
la teua boca
em desintegra
en l’espai i en el temps
partícules d’amor
traspuant passió,
llavi contra llavi
omplin el buit,
el tot i el no-res
un únic destí,
el teu bes.
LES MIL I UNA CABRETES
Això
era i no era un pastoret que, tombat a terra, feia sonar la flauta. Passava per
allí una al·lota que, en escoltar-lo, va preguntar: “Pastoret! No em contaries
alguna història quan acabes de fer xiular això?”
2013, semifinalista al concurs de recerca d'artistes gràfics i literaris del grup mallorquí BOC, publicat al CD.
DRET DE CUIXA2013, semifinalista al concurs de recerca d'artistes gràfics i literaris del grup mallorquí BOC, publicat al CD.
Bernarda, la filla del ferrer, era una al·lota de poble ben bragada. Tenia guanyada la fama de saber armar gresca quan alguna cosa no li venia de gust. Aiiii, la Bernarda! Era d’empenta i no ho podia negar. Aquells dies la preocupava un assumpte tèrbol: el seu casament estava proper i per davant de tot estava el Dret de Cuixa del senyor de les terres. Fent honor a la fama guanyada, Bernarda va donar una lliçó a aquell malnat i li deixà un record per a tota la vida a la cuixa, amb el ferro de marcar ramat: “Volies cuixa?” −li va dir− “Doncs, té cuixa! Cada vegada que vulguis robar a una al·lota la seva nit de noces ensenyaràs la teva marca i te’n recordaràs de mi”.
2013, presentat al concurs de recerca d'artistes gràfics i literaris del grup mallorquí BOC.
2013, presentat al concurs de recerca d'artistes gràfics i literaris del grup mallorquí BOC.
LA FURA DEL BOC
Diuen
que hi havia una criatura meitat dimoni meitat BOC que vivia en una cova es de
feia molts anys. Una vegada l’any els al·lots del poble del costat feien un
ritual: s’apropaven a l’amagatall fent sonar tambors, es posaven davant la cova
d’aquell animalot, vell i sense forces, i apostaven si en sortiria o no.
Una nit, de sobte va sortir la bèstia obrint la boca i llençant
flamarades de foc i els joves arrencaren a córrer espaordits. Era una nit freda
però ells no ho notaven, corre que correràs i amb el foc que sortia per aquella
boca sinistra no hi havia temps per a més. L’animal clavava les peüngles a
terra i cada camallada semblava més llarga. De sobte, de l’ esquena li van
aparèixer unes ales, va enlairar-se i començà a desaparèixer mentre els
al·lots, alenant, el miraven. El ritme dels tambors per fi havia reviscolat
l’esperit de la bèstia.
2013, presentat al concurs Recerca d'artistes gràfics i literaris del grup mallorquí BOC.
L’empremta del foc
He estat on abans hi havia vida,
lloc profanat pel foc
(...)
Carme
ALTRA EMPREMTA
He estat en un lloc
embriagat de vida,
per tot arreu:
soroll d’ones que trenquen,
brisa que troba el rostre
que incita a tirar la roba...
La pell nua a frec de roca viva,
mullada, salada, calenta...
... no hi ha cendra,
ara és la sorra, la que s’esmuny.
Me mimetitze,
penetre dintre la natura
em fa seua sense cap intromissió.
... No hi ha branques,
ara són algues suaus, toves...
que tremen baix l’aigua
que inviten a engronsar-se:
ara vinc, ara vaig...
ara vinc, ara vaig...
I ara em quedaria ací...
per sempre
engronsant-me amb les algues
amb el vent...
I ara ve l’enyor...
Vull tornar-hi
Traducció-adaptació del poema anterior a l'anglés:
A TRACE ON ME
I have been in a place soaked with life,
all around,
the noise of waves breaking, the breeze finding my face,
the clothes flying, wanting to abandon my body,
the skin grazing the rock... hot, wet, salty,
the sand slipping out between my fingers.
I camouflage myself, penetrate into the nature,
there are no trees, no undergrowth,
just rocks, sand, and that hot sun...
Seaweed mountains by the seaside
soft, smooth seaweed,
trembling, shaking slightly under the water
with the rhythm of the waves,
like the movement of a rocking chair
go... and come
go... and come.
And now I want to stay there, forever,
rocking with the seaweeds, with the wind...
And now, I miss it.
I want to come back.
"I
was (...) at the dividing line between the East of my youth and the West of my
future."
On the Road. Jack Kerouac, 1957.
On the Road. Jack Kerouac, 1957.
Un moment decisiu,
donar un pas
endavant, o... romandre.
Una línia,
traç en la carretera.
Decidir tot
en un precís instant,
si continues
o si tornes enrere.
Partiràs, sí,
La motxilla a l’esquena?
Els records pesen,
tot records gravitant.
O soltaràs el llast?
Esdevindràs
un tot lleuger.
Ho faràs?
Traducció-adapatació del poema anterior a l'anglés:
A turning point.
Take a step
Just ahead, or... stay.
A line,
A trace on the road.
Decide everything
in a precise moment,
whether to continue
or to go back.
You’ll just go,
a bag on your back?
Heavy with memories,
weighed reminisces.
Or lay down the burden?
You will become
a total lightness.
Will you?
[ Enric Sanç ]
“L’amor és déu en barca”
ENRIC CASASSES
A(L) MAR
Els petons càlids
com oceans segellen
les pells glaçades.
L’amor és un naufragi,
que ve de vora una illa.
[I així obri la tempesta]
(Poema inèdit.
A València, 9 d'agost de 2013)
"perquè sabia que vindries, ara,
amb un escàndol de sonets i roses."
VICENT ANDRÉS ESTELLÉS
BOIRINA
Boirina amb pètals
d'amor nostre litúrgic
la llar perfuma.
(Poema inèdit.
A Cullera, 10 d'agost de 2013)
“Impredictible, com la mar,
sense destí ferm, com el vent.”
LAO TSE
sense destí ferm, com el vent.”
LAO TSE
QUATRE
És l’espai buit
el que permet
silencis plens,
i ompli el no-res.
(Poema inèdit)
D’una
havanera de Sílvia Pérez Cruz.
CANT
A LA RIBERA (CARCAIXENT)
Pinte els versos a la Ribera
blaus com l’aigua d’un riu antic.
Bressol de la taronja, dolç
com un estiu, vestit de nit.
Mire el paisatge, cerque mots
que omplen els dies sens neguit.
El taronger m’abraça, i sent
com el ponent s’ho emporta tot.
I si pogués
trobar-me al Xúquer
per sentir sons i vents
passats,
d’aquelles vesprades d’enyor,
amor i estima, perfumat
de lluna i flor de tarongina.
Alguns vells parlen de
tendresa,
ulls cansats que conten
històries,
jorns
viscuts
amb emoció.
Vides que venen d’un lloc de
sol, ara, ombres de bells
records.
Així vaig bellugant-me entre
els camins i màgiques flors.
de Les hores concèntriques. Ed. Germania (2013)
