El dia 13 de gener, la nostra companya, Pura Peris, presentà el seu poemari Alè de lluna a la llibreria 3i4 Centre Octubre de València. L'acte va estar conduït pel també membre de LletAEdeta, Antoni Ferrer. Fou acompanyada per l'actor Pau Esteve Calatayud, els rapsodes Joan Femenia i Esther Villanueva i el guitarrista Piotr Krawzcyk.
Aquesta és la presentació que del poemari va fer el poeta Antoni Ferrer:
PARADÍS VELAT
El que més sorprén de Pura Peris, com a youg poetess amb només dos llibres i
algun conat previ, és que, després del desbordament del seu primer poemari, Tasts de vida (2014), un desbordament
impetuós, potser excessiu i caòtic, com una riuada on, tanmateix, suraven
salvables –cosa que no era poc- una vintena de haikus, l’encert d’algunes
estructures canòniques, una acusada
voluntat d’autoconeixença i de recerca del món interior, una sensualitat
assumida com a tema estètic, així com una severa mirada -ara irònica, ara
implacable i sarcàstica- sobre les injustícies concretes que van ofegant la
vida, després d’un llibre així, allò més sorprenent –dic- és que Pura
Peris haja aconseguit, sense solució de
continuïtat, assolir el punt, encara tímid però ja evident, de contenció i de
maduresa que ordena i afaiçona el seu segon poemari, de 2015, Alè de lluna, que ací es presenta: que
haja pogut concentrar el seu exuberant món interior –i el seu exuberant
dir-se’l- en un marc tan senzill i tan ambiciós alhora com el de les quatre
fases de la lluna, cadascuna amb tretze poemes, i amb un total de 52 peces,
tantes com setmanes té l’any. Per tal d’arribar a eixa contenció li ha calgut
començar a superar temptacions com la de la rima fàcil o injustificada, o com
la del recurs a l’èmfasi artificial dels signes d’admiració; li ha calgut
aprendre a depurar sentiments i a filtrar vivències; li ha calgut, com a poeta,
distanciar-se de la Pura Peris-subjecte
Des del principi al final, el conjunt de les 52 peces que
formen el cos d’aquest poemari –a banda, l’apèndix que és la provatura Onades sobre la mar- està vertebrat per
dues constants: una, ja explicitada en el mateix títol, el seu caràcter de
vindicació femenina, de cant a la potència genesíaca i renovadora de la lluna,
deessa de la nit; i l’altra, com a contrapunt –i si en el títol canviàvem “alé”
per “llum”, cosa que estaria d’acord amb la convenció, implícita en tot el
poemari, segons la qual la llum de la lluna mai no és la del sol, sinó que n’és
subsidiària-, l’altra, el caràcter velat, pàl·lid, com en penombra i en record,
com en absència –en vaivé i precarietat, en possessió i despossessió- dels béns
de la vida i de l’amor deslliurats als amants per la deessa. Aquest caràcter
no-solar de la vida, el plasma el llibre seguint les quatre fases lunars. I és
ací on Pura Peris mostra i desplega uns recursos poèticament més contrastats i
eficaços: un notable bagatge de lectures i pòsits culturals, una adjectivació
ara ja més certera i precisa, uns jocs de ritme i rima ara ja més acurats, una
moderació en el corrent d’imatges orientalitzants o de sensualitat epidèrmica,
i un abandó progressiu de la denotació crua en pro d’una més fina connotació
que suggereix i distancia, i que, per això mateix, deixa respirar les imatges,
els versos i els poemes. Vegem-ho amb més detall.
En la secció I, LLUNA NOVA, predomina “la mitjanit de
l’absència”, del que encara no hi és però es desitja foscament: l’obaga
pressuposa la llum plena que ha sigut, que ja és record només, i que,
tanmateix, pot enlluernar i extraviar en la irrealitat d’una existència
embastada, no “cosida”. Hi apareixen com restes fosforescents de lectures que
contribueixen a il·luminar la secció: ecos del mite d’Ícar o del de les
sirenes, de la llegenda de Lorelei llançant-se al Rhin, del malson de l’amor (segons
el Gerardo Diego de: “yo insomne y loco
en los acantilados;/ las naves por el mar; tú, por el sueño”), de l’amor
impossible entre Aquiles i Pentesilea, la seua enemiga, o del record de l’amant
corporeïtzat en dolor concret. De l’amor com a miratge més que no
com a mirall.
La fase o secció II, QUART CREIXENT, quan el “descosit” o
eclosió del desig fa palesa, en la seua lluminositat primaveral, la influència
del Càntic dels càntics, que Pura
Peris resensualitza i fa cantar amb les coses, com un “amor boig” que descús i rebenta
la contenció de la vida. Ecos del poema bíblic, i també de St. Joan de la Creu , menudegen en aquesta
secció: l’oasi que calma la set com el melic de l’amada, la travessa de les
valls nocturnes a la recerca de l’aurora, els amants enllaçats en la calma de
l’albada, “quan el món es deté..., l’univers cau rendit..i res, excepte
nosaltres, hi és”. La llum del creixent no és plena encara: “encara no som”,
però “ja ho som tot”: els amants es tenen, tot i en absència –encara- de la
lluna plena. En la fascinació, en la gloriosa paradoxa que s’estén, fins i tot,
a l’acte i al sentit mateix d’ecriure’s: enmig de la solitud, diu Pura,
“escriure’t és tenir-te”, encara que
siga com en un “pàl·lid foc”, encara que siga només en els signes que
objectiven el record.
III.LLUNA PLENA. Aquesta secció, tot i algunes
vacil·lacions formals, és, potser, la més intensa i complexa de tot el conjunt.
Gira bàsicament –i a partir de la intuïció rilkiana de l’existència cap enfora
dels amants- al voltant dels mites grecs de Dafnis i Cloe i la seua sensualitat
innocentment assumida, i sobretot, d’Hero i Leandre i del seu destí tràgic. I
és que ni tan sols la lluna plena pot ahuixar del tot les ombres que
enfosqueixen l’amor i amenacen la vida: entre els amants, tot i que es
busquen l’u a l’altre “amb desig
inevitable”, s’estén una mar infranquejable, unes perilloses arenes “de temps i
de silencis” que els entrebanquen el somni de “reposar” l’un en l’altre. El
paradís els és velat, tal com la llum de la lluna reflecteix, sí, però
velada, la del sol. I, tanmateix, és
eixe reflex lunar el que, en la nit, els fa sentir-se vius i eterns. Per això,
i encara que la nit de pleniluni acabe tornant-se tràgica i en ella udole la
lloba el seu dolor per un amor que mai no va ser del tot i enmig d’un “oblit
que sempre fou cert”, l’empremta de l’amant, la seua llum plena, perdurarà en
el record de l’amada, enmig del minvant, com “l’esplendor de l’agram i la
glòria en les flors perduren en el record”.
IV, QUART MINVANT. Aquesta convicció en què acabava el
pleniluni constitueix el fil conductor que es desenrotlla al llarg de la
darrera fase lunar: el vaivé de l’amor entre absència, desig, acompliment i
ocultació. El “sol de mitjanit” va absentant-se del rostre i del cor dels
amants, que esdevenen –en imatges impactants- “sudari de sabors” i “ânima
amortallada”. Tots dos “han d’aprendre a desaprendre la llum”, a “escombrar els
estels”.
Tindran, sí, la querència
de, perduts en el laberint i en el “dolç engany” dels records
-“sense tenir-te, t’he tingut”-, buscar-se on no toca:
“en la cara oculta de la lluna”, “en la frontissa de l’insomni, en les
butxaques del temps perdut”. Però hauran d’assumir la fatalitat d’un eterns
final-principi, de la roda del dolor-amor: hauran de “sortir de nou, en el
desconsol desaprés, a la recerca d’allò que –saben- els tornarà a esquinçar les
entranyes”. Hauran d’acceptar que, sobretot quan escriguen l’un de l’altre, el
cor els sagnarà encés i sobre el paper els degitaran els versos”. Per això, el
digne final del poemari, el poema 52, no pot ser sinó una coda
ausiasmarquiana:”Com qui deixa oblidats en un racó/ els guants en notar el sol
als vidres/...sense pensar que el més gèlid hivern/ cobrirà els somnis més
enllà dels besos...”. I, tanmateix, en aquest postrem alé de la lluna minvant,
com quan el sol es pon en l’oceà, brilla per als amants un últim raig:
“...l’eternitat es torna carn i en ella, au fènix del desig,/ revisc per
estimar-te:/ al pit el foc etern del teu record”.
(Més imatges a la galeria fotogràfica)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada