RESSENYA D'ICÀRIA A LA VEU DEL PAÍS VALENCIÀ, ENRIC SANÇ

Joan Castellano (Benissanó, Camp de Túria, 1987) ha començat la seua producció poètica amb el llibre de poesies Icària editat per l’Editorial Germania en la col·lecció Mil poetes i un país. Un excel·lent poemari per a un poeta novell, arrodonit amb un magnífic pròleg del professor de la Universitat de València, Alexandre Bataller. Amb aquesta obra Castellano s’endinsa pel laberint dels territoris clàssics grecs, solidaris i ferms amb un clar sentit col·lectiu i de crida a la revolta. Així com també d’amor, erotisme, ambició i dubtes més personals i existencials.

En Icària trobem uns versos suggerents, concisos i tensos, en tot cas cívics. Castellano amb un llenguatge acurat també cuida l’estructura formal poètica i usa un ampli ventall de formes mètriques: així hi trobem uns quants poemes de ritme lliure, altres amb mida parasíl·labica, així com alguns decasíl·labs ben construïts.
 

Has vist la desena filla de Zeus,
ella regna en el teu món a palpentes,
mussita el fil melòdic que et corprén
i ja t’invoca.

Un poemari dividit en quatre parts: Temple de Minos, Mites i muses, Episodis d’Ícar i Reiniciada Acròpoli. EnIcària Castellano fa un cant, un crit contra la inacció i la ignomínia. Aixoplugat i reinterpretant el mites i la història, el poeta descriu el present amb la seua mirada, comparant-nos certes situacions passades d’altres llocs i èpoques amb nostre present més immediat i proper. En la primera part podem destacar que «La vella Creta ens ha reclòs. / Parpellegen els llums d’esguard insuficient / per camins opacs i falses dreceres. / Els eterns inquilins de la llar d’Asterió / tributen els seus béns nafrats per la cobdícia». Inevitable, doncs, no pensar amb el «suc de la sang dels nostres dies» de nostra terra avui en dia. O d’alguns mals governants actuals: «Àvids voltors l’habiten / afermats al no-res...». Així, «Heu assistit al dolor dels miserables; / al banquet de jutges i cleptòmans, / d’artesans de la ignomínia». Però Castellano ho té clar, entre els versos: «No fou el botxí sinó la víctima / el monstre emmanillat i servil / als cruels embats del Temple de Minos» o la encertada citació de d’Ibn Khafaja: «Deteste l’impassible home immòbil com estàtua» la inacció es la que veritablement ens converteix en esclaus. En la segona part Mites i musesCastellano ens confessa: «Camine a recer del teu nom, Ariadna, / cabdell etern de connexió perpètua». D’aquesta manera el poemari s’inicia no només en un crit social sinó també en un silenci personal on també hi entra l’amor i l’erotisme: «Delerós has acudit a la crida / recorrent pam a pam els nous camins; / l’ànsia de mossegar la fruita dolça / t’encega l’ànima». En Episodis d’Ícar, la tercera part, Castellano ens descriu els seus anhels i desitjos: «Enlaira el teu vol / com sempre el somiares. / Clou els ulls i pensa l’infinit / més enllà de les talaies». Per a conclure el poemari Castellano a Reiniciada acròpoli ens incita a renàixer i refer-nos com a poble: «Caldrà resorgir de les cendres / -ho diuen des d’antic-, / refermar-se des de l’abisme / i assajar nous salts».

Icària (en grec Ικαρία) és una illa de Grècia situada en el mar Egea. L’origen del seu nom és Ícar, fill de Dèdal, qui va caure al mar prop de l’illa, a l’oest de Samos. Illa que fou repoblada per Milet el 750 aC. Tornant a la mitologia grega, Ìcar va ser empresonat amb el seu pare en el laberint de Minos, rei de Creta. Per poder escapar del laberint, el pare fabricà unes ales. Però aquestes subjectades amb cera es van fondre del sol, fent que Ícar caigués i s’enfonsés en el mar. Just, on el pare trobà les ales anomena aquella terraIcària. I oferí les seues ales al déu Apol·lo com una ofrena i li creà un temple.

Fet i fet, l’Estat Lliure d’Icària (ïlla del mar Egeu) va ser un efímer estat independent format a principis del segle XX fins que s’uní al Regne de Grècia, després d’haver estat otomana. És més, també, Icària, és l’illa imaginària que el filòsof i socialista utópic francés Étienne Cabet (1788-1856) hi situà en el seu relat filosòfic Voyage en Icarie.Llavors hom pot trobar un cert paral·lelisme entre la poesia de Castellano i la novel·la de Cabet. Tant el literat francès com el poeta català propugnen una societat amb altres ideals, més igualitaris, de fraternitat i justícia social. Tot i que salvant les diferències, car Cabet en el seu assaig és explícitament defensor del comunisme i la col·lectivitat. Però sí podem trobar en ambdues utopies un viatge a Icària amb certes reivindicacions de les capes socials més humils i desfavorides. Tanmateix apartades de la vida social i de les preses de decisions que puguen afectar el seu present i futur.

No obstant, Castellano, més que cercar una nova Icària a Texas, com va fer Cabet des de França i acompanyat per alguns catalans, el que canta el poeta és que com l’au fènix la seua terra puga ressorgir de les cendres i refondre-la amb governants més idonis i amb una veritable democràcia per al poble. Com el ressò que va tindre l’obra de Cabet en el moviment obrer i llibertari de Barcelona de republicans i progressistes catalans com Narcís Monturiol o el poeta i compositor Josep Anselm Clavé. Els qui, fins i tot, referen el barri de Poblenou. Actualment l'avinguda Icària de Barcelona.

En aquest llibre de poemes, Icària, de Joan Castellano el lector hi podrà trobar veritables reminiscències de Borges, Auden, Durrell, Piera, A. Ferrer, Catul, Khafaja, com no del gran Estellés i, fins i tot, d’un dels seus musics de capçalera: F. Ventura. Difícilment hom pot trobar, avui en dia, una primera obra d’un autor de poesia amb la gran qualitat i perfecte equilibri entre la forma i el contingut expressats com Castellano ho assoleix en aquest llibre de poemes. Només em queda que recomanar la lectura del poemari perquè n’estic segur que gaudireu d’ella i, tanmateix, no us deixarà indiferents.